dimecres, 31 de desembre del 2008

La comunidad pakistaní en España

Publicaciones CIDOB / Artículos / Anuario Asia-Pacífico2007
 
 
Joaquín Beltrán Antolín; Amelia Sáiz López
La comunidad pakistaní, que lamentablemente ha alcanzado notoriedad por la vinculación de algunos de sus miembros con el terrorismo islámico, cuenta con una historia en España de tres décadas. Desde la década de 1970 los pakistaníes han conformado el paisaje humano y laboral español en varias (...)
31/12/2008 
 

diumenge, 14 de desembre del 2008

Dia Internacional del Migrant, Barcelona


Posted by Picasa


Posted by Picasa
A.C.E.S.O.P. com Entitat del Consell Municipal d’Immigració va co-organitzar la Festa del Dia del Migrant amb l'Ajuntament de Barcelona i altres entitats d'immigrants.


 

divendres, 12 de desembre del 2008

Esport multicultural

Recerca
Llibre: Esport multicultural
Un treball de fotoperiodisme i d’investigació social de Kim Manresa i Chris Kennet

Edita: Ajuntament de Barcelona i Centre d’Estudis Olímpics de la Universitat Autònoma de Barcelona
Aquest llibre és fruit d’un treball acadèmic i fotoperiodístic, en col·laboració amb les administracions que formen part del Centre d’Estudis Olímpics –Generalitat de Catalunya, Diputació de Barcelona, Ajuntament de Barcelona–, que combina la documentació, la recerca social i la fotografia per oferir-nos una visió “nova” de l’esport a la nostra societat. Els continguts del llibre, que formen part de l’exposició “Immigració: una nova mirada cultural a l’esport”, posa al descobert una dimensió més aviat oculta de la nostra realitat esportiva i social, ben diferent de l’esport espectacle o de la pràctica esportiva dels segments més benestants de la nostra societat.

El llibre posa en relleu els aspectes socials i convivencials de l’esport, en la seva dimensió més popular, a través de les pràctiques esportives de les comunitats d’immigrants de Catalunya. Els lectors descobriran uns esports, uns espais urbans, uns personatges que apareixen molt rarament als mitjans de comunicació. Però, sobretot, trobaran testimonis de la riquesa del teixit social, de les expressions d’identitat, del desplegament d’intercanvis simbòlics (rituals, celebracions) que les comunitats d’immigrants organitzen a l’entorn de l’esport.

Aquesta nova mirada cultural a l’esport és una mirada a la participació, a la inclusió, a la igualtat, al dret a la identitat. L’esport es manifesta com una institució cultural central en les dinàmiques d’integració i de convivència de les comunitats d’immigrants, que necessiten crear activitats i espais propis en un entorn urbà més aviat hostil.

Aquesta és una exposició sobre immigració i, també, una exposició sobre esport que aporta llum a les polítiques públiques de tots dos sectors. Des del punt de vista de les polítiques d’immigració ens farà copsar la importància dels factors culturals i simbòlics, en harmonia amb els factors més econòmics i socials. Des del punt de vista de les polítiques esportives ens farà adonar de la importància cultural i social de l’esport, de la necessitat d’entendre’l i gestionar-lo en totes les seves dimensions, com un instrument fonamental per harmonitzar dos factors centrals de la nostra societat: la identitat i la convivència.

Com a director del Centre d’Estudis Olímpics de la Universitat Autònoma de Barcelona em plau expressar el nostre agraïment a les institucions que ens han donat suport i a tot l’equip que hi ha participat, especialment a Chris Kennett per la seva idea i la seva tasca d’investigador i a Kim Manresa per haver volgut compartir amb nosaltres la seva excepcional i humanista mirada de fotògraf.


Miquel de Moragas
Catedràtic de Comunicació
Director del Centre d’Estudis Olímpics de la UAB




IMMIGRACIÓ, ESTRUCTURA DE LA LLAR I DEMANDA D’HABITATGE A CATALUNYA Jordi BAYONA 



Resum.- Immigració, estructura de la llar i demanda d’habitatge a Catalunya
El creixement de la immigració internacional a Catalunya dels darrers anys ha comportat un impacte en múltiples fenòmens demogràfics i econòmics, entre els quals el que centra aquest article, com és la demanda d’habitatge. En aquest sentit, en aquest article s’analitzen les condicions residencials de la població estrangera a Catalunya, especialment en dos aspectes: les característiques del seu habitatge i les formes de convivència a la llar. Els resultats obtinguts, a partir del Cens de 2001, permeten realitzar hipòtesis sobre l’impacte en la demanda d’habitatge dels estrangers per l’any 2005.

Paraules clau.- Immigració internacional, població de nacionalitat estrangera, estructura de la llar, habitatge. 

(Inclou col.lectiu pakistanès).

diumenge, 26 d’octubre del 2008

Con todos los acentos, Reportaje sobre la Dr. Huma Jamshed y el trabajo de ACESOP




En esta imagen podemos ver a la Dr. Huma Jamshed con su hija Fátima saliendo del Consulado de Pakistán de Barcelona el Día de la Independencia del año 2008. Sus semblantes son serios ya que denunciaban que sólo habían acudido al acto las mujeres vinculadas a A.C.E.S.O.P.. No habían ido ni las mujeres del cuerpo consular ni otras mujeres que no estuviesen vinculadas a la asociación. El reportaje nos desvela el porque de la poca presencia femenina en este acto y denuncia la situación de algunas mujeres pakistaníes.

http://www.rtve.es/alacarta/videos/con-todos-los-acentos/con-todos-los-acentos-26-10-08/323995/#aHR0cDovL3d3dy5ydHZlLmVzL2FsYWNhcnRhL2ludGVybm8vY29udGVudHRhYmxlLnNodG1sP3BicT0zJm1vZGw9VE9DJmxvY2FsZT1lcyZwYWdlU2l6ZT0xMiZjdHg9MTU2NyZhZHZTZWFyY2hPcGVuPWZhbHNl

Àgata Ylla

divendres, 24 d’octubre del 2008

Huma Jamshed: la mujer que no quiso ser invisible

Huma Jamshed: la mujer que no quiso ser invisible

Huma Jamshed: la mujer que no quiso ser invisible

Esta paquistaní fundó una asociación para que sus compatriotas gozaran de más libertad

LEA DEL POZO barcelona 24/10/2008 20:26 Actualizado: 24/10/2008 21:56

Huma Jamshed tiene voz. Y eso es lo que más le importa. Aunque de vez en cuando ladea la cabeza y susurra: "A mi marido no le gusta que haga esto, pero me da igual, yo no oigo a nadie, aquí [señala su oreja] no entra nada". Luego hace un pausa, recupera su tono habitual y asevera: "Yo tengo voz".
Su marido se halla en la habitación de al lado. No hay puerta entre ambas estancias, pero sólo en el despacho de Huma se trabaja para que las mujeres paquistaníes de Barcelona "no sean invisibles". Y, sin embargo, todavía lo son.

Por la mañana y por la tarde, los bancos de la Rambla de El Raval se llenan de hombres paquistaníes. Con sus pelos negros como un tizón y sus camisas largas forman grupitos en medio de la calzada. La Rambla es su territorio. Allí los hombres charlan, van a la mezquita, toman el sol, pasean, negocian. La Rambla es vida para ellos. Pero ni rastro de ellas.

Las mujeres paquistaníes van de un sitio a otro pero no suelen estar en la calle solo por estar. Tampoco trabajan fuera de casa ni acostumbran a ir a la mezquita. Al fin y al cabo, el Corán no obliga a las mujeres a rezar en el templo.

Cuestión de honor


Musta, sin un arruga en el vestido y con una barba impecable, nos recibe en la tienda de telas que regenta en la calle del Carme: "Te diré la verdad, nuestras mujeres no están acostumbradas a ver gente semidesnuda. Además, están los chicos marroquíes que las hacen bajar de la acera. No hay respeto. Es por eso que prefieren estar en casa".

Musta, cada tarde lee el Corán mientras espera que alguna cliente abra la puerta y elija una tela. "No hay respeto", repite. Para Musta, como para la mayoría de hombres paquistaníes, las mujeres deben quedarse en casa por una cuestión de respeto –algunos lo llaman honor–.

"En el islam las relaciones físicas están prohibidas"

"En el islam las relaciones físicas están prohibidas. Las mujeres sólo pueden estar con el padre, un tío verdadero (carnal) o un hermano. Son dos mundos. Son dos mundos", repite Huma, como si luchara contra esa realidad. Y de alguna manera, lo hace: "Yo las he enseñado a vivir aquí". Y no es fácil. Huma es ambiciosa y bajo el paraguas de su asociación (ACESOP Mujeres Paquistaníes), arrastra a 500 mujeres a hacer actividades que la tradición –que no el islam– no permite.
En medio de la entrevista le llaman por teléfono. Alguien pregunta a Huma por la piscina. Huma niega, se disculpa y vuelva a negar. Este año no quiere hacerlo, no puede ser. Está cansada y prueba de ello son los dos cercos oscuros que le envuelven los ojos: "Durante dos años les enseñé a utilizar la piscina, mucha paciencia, mucha paciencia".

Al principio, cuenta, todas llegaron al gimnasio vestidas con traje tradicional y pañuelo en la cabeza. Huma no dijo nada y decidió esperar. Cuando algunas se engancharon el pañuelo con la bici, la cosa cambió. Al cabo de un mes, las más lanzadas llegaron más ligeras de ropa. La más recatadas, tardaron ocho meses. "Pero todas lo hicieron", asegura Huma, que tiene el pelo revuelto y algo seco, como si peinarse estuviera de más entre tanto ajetreo. Tampoco lleva muchas joyas: sus únicos ornamentos son una pulsera de oro amarillo y un anillo.

Vuelve a sonar el teléfono. Ahora Huma contesta en urdu. Se levanta y pasa el aparato a su marido. Ambos tienen una agencia de viajes. "El problema es el dinero, no la religión", prosigue; cree que "las mujeres tendrán voz cuando sean autosuficientes". Las paquistaníes que residen en Barcelona vienen de Gujgat. En general, carecen de estudios y llegaron por reunificación familiar. De ellas sólo se espera que cuiden los hijos y la casa. "No saben lo qué quieren, pero les gustaría trabajar"”, explica  Huma con dureza.
La mañana está a punto de acabar. Huma dice que tiene que volver al trabajo. Hoy ya ha perdido mucho tiempo y las obligaciones se acumulan: la familia, la agencia: "Y ya sabes, mi marido...".