Umair Dar, estudiant de Ciències Polítiques a la UAB i premi Esplai del Voluntariat

"Nuestro éxito es poder hablar en catalán"

• 14 jun 2011
• La Vanguardia (català)
• JOSEP PLAYÀ MASET Barcelona

“El nostre èxit és poder parlar en català”

Umair Dar, estudiant de Ciències Polítiques
a la UAB i premi Esplai del Voluntariat

DOBLE IDENTITAT “Qui no se senti pakistanès i català alhora estarà condemnat al fracàs” EDUCACIÓ “El dia que el català deixi de ser la llengua vehicular hi haurà una fractura social”

Vaig néixer al Punjab, que significa terra sense rius. El meu pare va venir a Catalunya, sol, va trobar-hi feina i al cap de quatre anys, amb la regularització d’Aznar, va poder reagrupar la meva mare i quatre germans. Primer vaig viure al Raval i ara visc a Badalona”. Ho explica Umair Dar, pakistanès de 23 anys, estudiant de Ciències Polítiques i Gestió Pública a la UAB, mediador a Badalona i membre de diferents entitats (Esquerres, Associació d’Estudiants Pakistanesos, Camí de la Pau, col·lectiu Sense Papers). Per això dimecres passat va rebre a Madrid el premi de la Fundació Esplai del Voluntariat.
DAVID AIROB Umair Dar va arribar del Pakistan a Barcelona amb 15 anys, estudia a la UAB i parla un català perfecte Amb quina edat va arribar a Catalunya? Amb 15 anys. Vaig acabar l’ESO i el batxillerat i em vaig posar a treballar vuit mesos de pizzer. Llavors vaig descobrir que el món és massa dur si no tens estudis.
A l’Institut Pau Claris va començar en una aula d’acollida, que com sap han estat críticades. Com valora aquesta experiència? Va ser molt rica. I això que érem 25 a l’aula (22 xinesos, un bolivià, un marroquí i un pakistanès). Al Raval tothom parlava castellà i jo tenia reticències contra qualsevol cosa catalana, no tenia ganes d’aprendre la llengua, em semblava una pèrdua de temps i volia tornar al Pakistan. He de donar les gràcies als tres professors de l’aula d’acollida: la Carme, en Jordi i l’Eulàlia. Si avui em considero català és gràcies a ells. S’hi implicaven, ens apreciaven i això es notava. A partir d’aquell moment vaig adonar-me que si parlava en català la gent m’animava i això em va donar confiança. No m’imagino la meva educació sense aquesta aula.

Quin va ser el seu primer contacte amb una associació catalana? Com que casa meva era massa petita, anava a fer els deures al Casal del Raval. Allà vaig trobar periodistes i enginyers que ens ajudaven a estudiar. I alhora em va servir per introduir-me en el voluntariat. Durant un any vaig ser monitor de nens en aquest casal. Em sentia obligat a tornar l’ajuda que havia rebut. En aquells nens hi veia un altre Umair que creixia.

Després se’n va anar a viure amb la seva família a Badalona. Sí, visc a Sant Roc, amb una presència important d’immigrants, i vaig començar a treballar com a mediador, i això em va donar l’oportunitat d’intervenir al barri, de donar referents als nens. “Ets un català d’origen pakistanès”, els dic. “T’has de sentir orgullós dels teus pares i estimar la cultura catalana”. Qui no se senti pakistanès i català alhora estarà condemnat al fracàs.
És difícil conviure al barri? A Sant Roc-Artigas el col·lectiu majoritari és el dels gitanos catalans, després som els pakistanesos i els llatinoamericans. La convivència és bona, però fràgil, és un bosc en perill d’incendi. L’esperança és a les escoles on nens de diferents orígens van junts i són amics des de petits. Un cas a part són els gitanos romanesos, tenen un altre estil de vida familiar i altres hàbits d’higiene que no són compatibles ni amb els gitanos catalans. Però no molesten, fan la seva vida, el principal conflicte sorgeix per l’ocupació de la via pública.

Quins són els problemes més greus del barri? En primer lloc, l’atur, està clar. Després n’hi ha un altre de més profund que és la falta de referents. Els joves estan perduts, els agrada la roba i els cotxes cars, les seves expectatives són molt altes i els recursos escassos, i això genera frustració. Una altra qüestió preocupant és el fracàs escolar. És molt alt entre els gitanos i entre els marroquins. Però també és un fracàs no arribar a la universitat. Jo estudio a l’Autònoma i el contrast entre aquest campus i el meu barri és molt fort. Bellaterra és com una utopia, allà ningú no m’ha preguntat d’on sóc. I he après el que deia l’escriptor Paulo Coelho: “Tu no pots canviar el món però pots millorar el teu barri”.

Què n’opina del model d’integració de Catalunya? M’agrada. El Pacte Nacional per l’Immigració ha funcionat i no s’ha fet discriminació. Sóc un defensor radical que el català sigui llengua vehicular en l’educació. El dia que deixi de ser-ho hi haurà una fractura social. I la societat ha d’ajudar responent als immigrants en català. És cert, per exemple, que a Badalona ha triomfat el discurs fàcil, demagògic, sobre la degradació i la delinqüència, però estem millor que fa quatre anys, s’ha treballat en la cohesió social, en l’acollida... tot i que no s’ha sabut valorar ni explicar.